dijous, 6 d’octubre de 2011

A tall de justificació


M'ha satisfet molt la definició de Francesc Calafat, a la seua ressenya de Món animal al QUADERN del periòdic EL PAIS, referint-se als meus treballs amb el terme literatura de guerrilla. Jo sempre he considerat els meus texts de sèrie B. Si pense en una manera de justificar-ho (la voluntat d'escriure material de caire popular, carn de fanzine) sempre em venen al cap les reflexions de Joan Fuster al seu "Ara o Mai", sobre la necessitat de que la llengua catalana ocupe nínxols que li són restringits (ho eren l'any 1981) per tal d'assolir la completa normalitat. 

I per què no deixem de costat la "Història" i pensem en el dia de demà?.Un idioma no pot subsistir a força de grans poetes, de distingits novel·listes, d'escriptors subalterns entre els quals m'incloc. No basta una "literatura". Ni que siga insigne, i la nostra ho és. Una "literatura" no pot salvar-se si no se salva la llengua en què s'escriu. Personalment, a mi, la "literatura" m'interessa molt, però més que la literatura m'interessa la "llengua". Correm el perill que llegir Foix, Espriu o Brossa siga com llegir Virgili, Horaci o Marcial, respectivament. Una llengua difunta? No serà despús-demà "llegir català" una eventualitat erudita, com avuí ho és "llegir llatí"?"
(...)

Insistesc: no parle de "literatura", sinó de "llengua": d'una llengua que, si no es converteix de pressa en lectura múltiple i diària a tots els nivells, quedarà paralítica entre la llar i els mandarins. Hi manquen un Hola, un El Caso, un Interviu, un Playboy, mols "tebeos", la quota pertinent de pornografia imbecil o de ciència-ficció.

Joan Fuster, Ara o mai, (ed. 3i4, 1981)


I al 2002, Matthew Tree en deia açò:

Només una petita part del que Fuster va demanar amb urgència - fa dues dècades, recordem-ho - s'ha fet realitat i fa ben poc. Too little, too late. També avui ens equivocaríem si parléssim d'un retorn a la normalitat: la cultura popular catalana actual és massa precària i massa escassa - i encara massa criticada pels defensors del high seriousness a ultrança - per generar qualsevol tipus de normalitat literària. Perquè 'normalitat literària' significa l'existència d'un teixit literari que va des del manga eròtic fins a la poesia més esotèrica; significa l'existència de gèneres literaris a cavall entre el vulgar i el culte (...) Si aquestes condicions no es donen, acabarem amb una literatura polaritzada entre un munt d'autors cultes arraulits a un extrem de l'espectre cultural i quatre best-sellers, la major part derivats mediàtics, venent-se com xurros a l'altre, sense que hi hagi cap punt de contacte, cap espai comú, entre els dos. 

Journal of Catalan Studies, 2002


Visca la sèrie-B!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada